Què se'ns ha perdut a Afganistan?

L’onze de setembre del 2001 diversos atacs terroristes van causar una greu matança als EEUU. Les torres bessones (on jo havia pujat) es desplomaven al ritme en que els americans es donaven compte de que no eren invulnerables.

Poques hores més tard, el President George W.Bush, persona de reconegudes incapacitats intel·lectuals, decidia atacar Kabul, la capital afganesa. Per sort, els savis consells del aleshores secretari d’estat Colin Powell, varen aconseguir que les bombes que s’enviessin al país asiàtic no fossin atòmiques, sinó míssils corrents, tot un èxit…

D’ençà del fatídic 11-S el poble afganès, sumit en la misèria absoluta, ha estat vivint una guerra polièdrica entre els seus propis habitants, les forces internacionals, els traficants d’opi i, com no, aquells qui són beneficiaris de totes les guerres, les empreses armamentístiques.

Sempre he considerat les guerres el millor exemple de la infinita estupidesa dels éssers humans. Tot i això, en algunes, algun dels bàndols n’ha sortit guanyador.

El cas de la guerra d’Afganistan és bastant diferent. Algú sap què tenim a guanyar-hi els ciutadans occidentals allà? Els il·luminats líders americans i espanyols (si si, el super pacifista Zapatero) diuen que la seguretat internacional. Jo, humilment, penso que l’únic que guanyem és exponencialitzar l’odi entre cultures i fer-nos, per tant, encara més vulnerables.

Antigament, les guerres eren entre territoris, països o tribus. En l’actual guerra afganesa no lluitem contra un poble, lluitem contra un element abstracte denominat fanatisme religiós que, per contra el que sembla, és extremadament poderós. El fanatisme es fa més fort com més castigat està. Aquesta és la simple raó per la qual la guerra d’Afganistan no acabarà mai.

Per tant, davant aquest plantejament, què hauríem de fer? Jo penso que primer hauríem de no donar motius als fonamentalistes per odiar-nos, i per tant, sortir d’Afganistan.

Ara bé, res és gratuït. La hipotètica retirada hauria d’anar lligada a un control absolut de la pràctica del islam al nostre país. Això vol dir que tota aquella acció o actitud presa en nom del islam i que anés en contra els principis i els drets humans (sobretot de les dones) hauria de ser castigada amb l’expulsió del país. A més a més, amb les tropes fora dels seus països els seus únics arguments per atemptar s’esvairien.

Sóc conscient que la opinió aquí expressada no és compartida per a molts. Malgrat això, penso que prefereixo reconèixer que s’ha perdut una guerra, a tenir que agafar el metro amb por a que s’atempti contra nosaltres i això, a dia d’avui, no m’ho garanteix cap exèrcit. A vegades aquesta necessitat de ser més “xulos” que ningú ens l’hauríem de menjar i cuidar una mica més al nostre país, on tant ha costat poder viure bé i en llibertat.

Amunt, avant, Visca Catalunya Lliure!