dijous, 25 de març de 2010

Per a la dignitat de la dona, Burka NO!!


Aquest matí llegia en un diari la proposta del President francès, Nicolas Sarkozy, de prohibir l’ús del burka en tots els espais públics de l’estat gal.
Mentre llegia la notícia, sentia certa enveja cap a la gran capacitat que tenen els francesos de poder parlar de qualsevol tema sense por de represàlies simplistes. De fet, en un estat avançat i democràtic com el nostre hauríem, teòricament, de poder dir clara i obertament que l’ús del burka és única i simplement una forma averrant de repressió de la dona.
Malauradament, les coses no són tal i com ens agradarien. En el cas de Catalunya, penso que hem d’agraïr als partits d’esquerres la tasca que han fet al llarg dels anys de la transició promocionant la igualtat del gènere femení. Gràcies a moltes dones i a molts polítics d’aquests i d’altres partits avui les dones gaudeixen a Catalunya (només faltaria) de la igualtat total que es mereixen. A més a més, les esquerres no només han aconseguit igualar el paper de la dona sinó que han fet realitat que tots els partits polítics assumissin com a propi el discurs igualitari i, per tant, la societat fes un gran pas endavant.
Davant d’aquesta postura tan defensada per l’esquerra sorprèn enormement que siguin aquests propis partits els primers que si demano la prohibició per llei del burka a Catalunya em saltaran al coll etiquetant-me de xenòfob i de racista.
Per tant, què és més “progre”? Acceptar el burka com un element de llibertat d’expressió? O és millor creure que és un insult a la intel·ligència del gènere femení?
Personalment opino que portar el burka és la máxima expressió de la intolerància i menyspreu del sexe masculí cap a la dona i, per tant, tots els partits hauríem de fer pinya cap a la prohibició total d’aquest.
Realment, tot i ser un tema molt simple, cal tractar-lo sempre des del respecte, la tolerància i la llibertat. Així doncs, també em pregunto si les dones que porten burka o fan lliurement… Malgrat tot, i essent conscient de les possibles crítiques a aquest post, sigueu conscients que llibertat són totes aquelles opinions que ens agraden i aquelles que no, però la llibertat té un límit i aquest es troba en el moment en que es neguen drets fonamentals com la igualtat de gènere.
Així doncs, com diuen a la terra del formatge: Liberté SÍ, però sempre que existeixi Egalité. …i fraternité!

Au revoir

dilluns, 15 de febrer de 2010

Què se'ns ha perdut a Afganistan?

L’onze de setembre del 2001 diversos atacs terroristes van causar una greu matança als EEUU. Les torres bessones (on jo havia pujat) es desplomaven al ritme en que els americans es donaven compte de que no eren invulnerables.

Poques hores més tard, el President George W.Bush, persona de reconegudes incapacitats intel·lectuals, decidia atacar Kabul, la capital afganesa. Per sort, els savis consells del aleshores secretari d’estat Colin Powell, varen aconseguir que les bombes que s’enviessin al país asiàtic no fossin atòmiques, sinó míssils corrents, tot un èxit…

D’ençà del fatídic 11-S el poble afganès, sumit en la misèria absoluta, ha estat vivint una guerra polièdrica entre els seus propis habitants, les forces internacionals, els traficants d’opi i, com no, aquells qui són beneficiaris de totes les guerres, les empreses armamentístiques.

Sempre he considerat les guerres el millor exemple de la infinita estupidesa dels éssers humans. Tot i això, en algunes, algun dels bàndols n’ha sortit guanyador.

El cas de la guerra d’Afganistan és bastant diferent. Algú sap què tenim a guanyar-hi els ciutadans occidentals allà? Els il·luminats líders americans i espanyols (si si, el super pacifista Zapatero) diuen que la seguretat internacional. Jo, humilment, penso que l’únic que guanyem és exponencialitzar l’odi entre cultures i fer-nos, per tant, encara més vulnerables.

Antigament, les guerres eren entre territoris, països o tribus. En l’actual guerra afganesa no lluitem contra un poble, lluitem contra un element abstracte denominat fanatisme religiós que, per contra el que sembla, és extremadament poderós. El fanatisme es fa més fort com més castigat està. Aquesta és la simple raó per la qual la guerra d’Afganistan no acabarà mai.

Per tant, davant aquest plantejament, què hauríem de fer? Jo penso que primer hauríem de no donar motius als fonamentalistes per odiar-nos, i per tant, sortir d’Afganistan.

Ara bé, res és gratuït. La hipotètica retirada hauria d’anar lligada a un control absolut de la pràctica del islam al nostre país. Això vol dir que tota aquella acció o actitud presa en nom del islam i que anés en contra els principis i els drets humans (sobretot de les dones) hauria de ser castigada amb l’expulsió del país. A més a més, amb les tropes fora dels seus països els seus únics arguments per atemptar s’esvairien.

Sóc conscient que la opinió aquí expressada no és compartida per a molts. Malgrat això, penso que prefereixo reconèixer que s’ha perdut una guerra, a tenir que agafar el metro amb por a que s’atempti contra nosaltres i això, a dia d’avui, no m’ho garanteix cap exèrcit. A vegades aquesta necessitat de ser més “xulos” que ningú ens l’hauríem de menjar i cuidar una mica més al nostre país, on tant ha costat poder viure bé i en llibertat.

Amunt, avant, Visca Catalunya Lliure!

dijous, 21 de gener de 2010

UNIÓ DE JOVES DEMANA LA SUPRESSIÓ DEL PODER ABSOLUT DE L’SGAE

La polèmica pel cobrament de drets d'autor a perruqueries i casals de jubilats posa de manifest la inutilitat i l'abús d'aquesta llei, que instaura a l'SGAE com a poder fàctic

Unió de Joves considerem de justícia reclamar l'eliminació dels beneficis de l'SGAE contemplats a La Llei de Propietat Intel·lectual. Aquest organisme actua com un lobbiy abusiu d'una oligarquia artística que asfixia als ciutadans i els comerços i posa mal nom al col·lectiu de creadors.
Les pràctiques que es posen de manifest són pròpies d'un totalitarisme només equiparable a algunes pel·lícules i obres de ciència ficció que no tenen cap mena de sentit avui en dia.

Per aquesta raó, afirmem que el comportament de en cap cas és representatiu del col·lectiu en nom del qual actua. També reclamem que la Ministra de Cultura, Ángeles González Sinde, es faci enrere en la mesura de donar-se la potestat de tancar arbitràriament pàgines i blogs personals que enllacin amb descarregues. Considerem que és un abús d'autoritat, un atac a les llibertats individuals i una ingerència cap a la justícia.

Amunt, avant, Visca Catalunya Lliure!!

Amb aquest comunicat la UJ ha denunciat la penosa tasca que duu a terme l'SGAE.

divendres, 15 de gener de 2010

Comencem pel principi

15 de gener... si? ja? va, ja m'hi poso...

Avui, finalment, he posat fil a l'agulla i he començat a escriure el meu blog.

Com que penso que la veritat sempre ha d'anar al davant, cal que sapigueu que les meves limitadíssimes capacitats com a escriptor han fet que trigués tant a començar a picar el teclat. Ara bé, les infinites deficiències que viu el nostre país mereixen que, tots aquells qui ens l'estimem, expressem i mostrem el nostre punt de vista.

Aquest primer post és, principalment, un agraïment. Un agraïment a tots aquells qui, com jo, dediquen part del seu temps a intentar fer un món millor, on les ambicions del nostre petit gran país, Catalunya, siguin escoltades.

És per aquesta raó que des de fa un mesos, amb una sèrie de companys, vàrem iniciar un ambiciós projecte polític que avui, amb feina, esforç i il·lusió comença a fer-se un lloc en la política catalana. És doncs, a aquests companys i amics a qui voldria agrair el seu suport, temps i dedicació a la Unió de Joves.

Gràcies Iban, Oriolet, Ivan, Anna, Jordi, Maria, Aleix, Marc, Guillem, Keyla, Alfons, Xavi, Fèlix, Ton, Rosa Mari, Xavi, Sergi i Oriol.

Aquestes persones tenen encomanada la tasca de liderar una Catalunya millor. Una Catalunya vestida amb els valors de l'esforç, la responsabilitat, l'idealisme pragmàtic i el sentit comú. Aquestes etiquetes són la pedra angular del nostre mode d'entendre la política en un país europeu com el nostre i els defensarem allà on calgui.

Nosaltres creiem en un país que fomenti l'emprenedoria, amb infraestructures de primer nivell, on es pugui parlar d'immigració sense por, on la disciplina no sigui mal vista, on es parli català, on els impostos siguin racionals i enfocats a la millora de serveis socials i empreses i no ha pagar una insostenible xarxa funcionarial. Un país on la polícia protegeixi i no busqui només fer-nos fotos cares, on la educació sigui exemplar, les universitats liderin i la gent senti orgull de ser catalana.

Aquestes petites coses, tan senzilles d'entendre, no són la prioritat d'aquells qui ens governen. Ells s'aferren a una antiguíssima tàctica política: "el model loctite". Enganxament permanent a la cadira, on és igual el que passi o es faci perquè al govern s'hi viu molt bé.

La diferència entre els qui creiem en Catalunya i aquells qui ens governen és enorme. Aquesta és la raó per la qual, en aquest 2010 tan transcendent, cal que expliquem a la gent que hi ha dos models de Catalunya el seu i el nostre, i si, evidentment, el nostre és molt millor.

See u soon